L’Sprint Ciclo Club Pobla a la París – Brest
Al capdavall l’Àlex Roca, el nostre company de club, s’ha sortit amb la seva i ha fet la París-Brest- París. Ha estat el primer cicloturista del club, i pel que sabem del Pallars, en fer-ho. La cosa no ha estat fàcil com es pot suposar, per que als 1200 Kms de recorregut, s’hi van afegir unes condicions climatològiques desfavorables ja que va ploure a bona part del recorregut.
Tot i això, l’Àlex va tirar “milles” amb la cabarruderia que el caracteritza i recolzat pel seu equip de suport, l’Àngels, la seva dona, i en Pere, que li van acompanyar al llarg de tot el recorregut.
Per més detalls de la gesta, aquí teniu els testimonis del protagonista i els seus acompanyants:
La París-Brest-París segons l’Àlex
Sóc l’Àlex Roca d’Hortoneda, de l’Sprint Ciclo Club Pobla. Tinc 59 anys.
Aquest any he fet els brevets classificatòries de 200 , 300, 400 i 600 km per anar a París i poder fer la París-Brest.
Del 20 al 24 d’agost era la cita esperada, la ciclomarató més emblemàtica, 1227 km en 90 hores com a màxim. I amb satisfacció puc dir que he participat i l’he acabada.
He fet la marxa en 88 hores 42 minuts, tot i que en realitat he estat pedalejant 66 hores i 6 minuts. Això es tradueix en una mitjana acumulada de 18.56 km/h. Els tres dies i mig de recorregut he dormit 6 hores de la següent manera. 2 hores després de 25 hores pedalejant. 3 hores més a les 50 hores, quan estàvem ben xops de la pluja caiguda i tocats psicològicament, i finalment 1 hora a les 75 hores a uns 150 km de París. Les 16 hores i mitja restants, van servir per segellar els controls, menjar, fer fregues a les parts adolorides, canviar-me de roba, …
Ara mirant-ho retrospectivament, crec que la clau d’haver fet la PBP ha estat l’eslògan que el públic cridava animant-nos: “courage!”.
Efectivament, feia falta coratge per anar superant totes les dificultats que s’anaven succeint. Coratge i el pensament i la voluntat d’arribar a París. Contínuament la gent ens desitjava “bonne route” i “courage”, a la carretera o des de casa amb les finestres obertes i a qualsevol hora del dia i de la nit aplaudint-nos i animant-nos.
Les coses bones que he viscut i no oblidaré mai de la PBP han estat, sobre tot, l’arribada a les Sangliers, on hi havien centenars de persones esperant l’arribada dels participants a la marxa i rebent-nos com autèntics campions. La sortida va ser també un dels moments emotius. Feia temps que esperàvem aquell moment, i llavors érem allà, el moment de la veritat.
Un altre moment molt bonic va ser l’entrada a Brest a través del pont a la vora del Pont penjant de Brest, des d’on es veia tota la badia de Brest. Va ser fantàstic. Els ciclistes paraven a fer fotos i encara que feia bastant vent, a la gent no l’importava, per que l’espectacle era impressionant.
El públic va ser un altre dels elements molt positius de la marxa. No paraven d’animar i eren molt amables. I hi havia milers de voluntaris, als quals hem d’agrair la seva dedicació.
Una sorpresa molt agradable, va ser la participació del lehendakari Juan José Ibarretxe. Vaig coincidir amb ell bastants moments, i he de dir que la va acbar com tocava.
Vam sortir 5300 participants de 42 nacionalitats diferents amb bicicletes per a tots els gustos, i formes… Tot un espectacle. Es veia de tot i de totes les edats. Vam anar-hi 53 catalans dels 205 espanyols presents allí.
No cal dir que també hi van haver moments dolents i que van fer que els nostres cervells treballessin de veritat per no deixar-te endur pel desànim.
La pluja ens va acompanyar sovint. Només a Brest ens va respectar, i vam poder gaudir del paisatge. L’aigua va ser la causant de les principals encetades. Ara que sóc a casa, m’assec amb tota la cura per què el cul em fa mal. En canvi allà, no et preocupava el mal, pujaves a la bici, i als pocs minuts ja no notaves res de haver escalfat o haver-te acostumat al mal.
A més cap al final, el coll ja no m’aguantava el cap, i em queia endavant. Com jo, molts vam entrar a Paris amb un collaret per tal de mantenir-lo dret.
A 40 km de Paris, vaig passar el pitjor moment. Vaig caure i em vaig fer una ferida que em sagnava. Ja em veia fora i tant a prop del final. Per sort al costat tenia un company amb gran experiència, que em va animar a continuar, vaig netejar la sang i tapar la ferida, i fins a París. Va ser un minut de molta angoixa.
Fa un any deia que fer la Paris Brest Paris era de bojos i que jo no hi aniria, i ara he acabat fent-la i n’estic orgullós. Tot i això penso que realment és una bogeria, però és el que diuen molts en acabar-la, per a la propera tornar-hi.
Per acabar, vull agrair al Pere Gual i a la meva dona Àngels el suport que em van donar durant la marxa en els avituallaments. Crec sincerament que sense la seva ajuda no me n’hagués sortit.
Àlex Roca
La visió dels acompanyants
Tot comença al control de bicicletes a Guyancourt, les taules estan repartides per països, busquem la taula d’Espagne, un cop el ciclista té la documentació, anem al control de vehicles acompanyants.
Una enganxina al vidre de davant i una altra al de darrera, que et permeten l’accés a zones de parking en els punts de control.
Vam veure la sortida dels ciclistes a Saint Quentin en Yvelines i a partir d’aquí el llarg pelegrinatge de control en control, plovent pràcticament sempre.
Temps per fer turisme no gaire, especialment a l’anada a Brest, són molts ciclistes i van molt amuntegats, especialment als avituallaments, malgrat estar molt ben muntats i amb molts voluntaris treballant, s’han de fer cues per comprar el menjar que poden ser de 20 a 25 minuts. Si pots comprar el menjar abans no arribi el ciclista, li estalvies perdre temps fent cues.
La tornada de Brest a París, l’aglomeració de ciclistes va disminuint i els avituallaments son més ràpids, i tens més temps.
En un any com aquest, que ha plogut tant, poder-te canviar de roba és bàsic, així pots dormir sec, per que ja et tornaràs a mullar el dia següent.
El paisatge es fantàstic, Titeniac, Loudeac i Brest són molt bonics, la Rade (badia) de Brest és espectacular. Ara bé, el racó més grandiós és Fougeres.
L’ambient ciclista que es veu i es viu es realment impressionant, tant a nivell de públic, com de ciclistes i d’acompanyants. Hi ha gent de tot arreu i de totes les edats.
Es veuen bicicletes de totes menes, de ferro antigues, ajagudes, amb uns engranatges increïbles, especialment les ajagudes de dos places.
El cert és que són quatre dies que es fan llargs i dorms poc, però al capdavall val la pena anar-hi i viure l’experiència.
Des del punt de vista d’acompanyant, l’ideal es anar-hi dos, com nosaltres. En Pere conduint i jo de copilot amb els mapes buscant les carreteres. Si us perdeu , no patiu per que passareu sempre per carreteres d’un paisatge preciós, us ho puc assegurar.
L’emoció que es viu a l’arribada es molt intensa i la conclusió és que va valer la pena ser-hi, per sentir la satisfacció immensa de veure que l’Àlex arribava a París havent completat el recorregut.
Àngels
— - 925 dies abans
